Ultra trail de les Fonts al poble de Xerta, o lo que és lo mateix, finde córrent per muntanya en un lloc preciós i on l’organització ens van fer sentir com a casa amb tot de detalls i atencions. Només puc dir que qui li agradi córrer per muntanya no es pot perdre una cita com aquesta. Per només 50€ et donen la possibilitat de disfrutar d’un racó de natura quasi verge i desconegut per la majoria, d’un repte de superació personal, de compartir sofriment i riures a parts iguals amb gent que li agrada lo mateix i de veure que el cos humà només es un contenidor de transport que et du fins on el cap vulgui.
La prova son 105kms i +5000m que es dividia en tres etapes:
Divendres una cursa nocturna de 23kms i +350m
Dissabte 55kms i +3000m
Diumenge 27kms i +1650m
Però anem per parts, divendres recullo el dorsal, el xip, la botella de vi i la samarreta tècnica de màniga llarga, sense cues i amb gent molt agradable i preocupada per les necessitats dels corredors.
Aparco la fragoneta a un bon pàrking habilitat per l’organització, i allí amb vistes del campanar de l’esglesia de Xerta i de la LLUNA, amb majúscules perquè semblava gegant i amb l’ambient tan net de nuvols i poca humitat es veia espectacular...semblava que ella també volia ajudar a que la cursa nocturna fos encara més espectacular.
Em canvio i afegeixo a l’equipatge habitual el frontal, un Black Diamond amb un led i una bombeta halògena de 10w. El fet que no només participessin corredors de la Ultra sino que es podien fer les etapes independentment, i no totes, feia que tingués clar que de sortida no podia deixar-me anar pel ritme general perquè podia caure en l’error de seguir gent que només feia una etapa i per lo tant portarien un ritme molt alt.
Sortida a les 21:00, i primer pels carrers del poble amb la llum dels fanals però poc a poc només queden els frontals i la lluna....espectacular. A la primera pujada al aixecar la vista es veu tot el recorregut marcat amb petites llumetes en moviment. Vaig molt bé i tranquil disfrutant del senderet i del bon rollo de la gent, desprès passem a una pista una mica més ampla on es pot avançar i vaig fent al meu ritme fins arribar al punt més alt de la cursa i ja tot, més o menys, baixada. Si fins ara els frontals ajudaven, ara son tan bàsics com el cor, pulmons i músculs. Ara es veuen les diferencies entre els típics i nombrosos Petzl’s estil Tikka de 3 i 4 leds, que es fan del tot insuficients per deixar-se anar a les baixades, i els frontals més pesats però amb més potencial lumínic que deixen disfrutar de la baixada. Hi ha gent que es la primera vegada que corren amb frontal i van parats però la convivència excepte casos comptats és bona, en el meu cas només vaig tenir 5 incidents amb gent que no entén que si un arriba per darrera no té cap sentit no facilitar l’avançament, perquè al final la situació acaba amb el mateix resultat, un avançament perillós per tothom.
Al arribar a Aldover em vaig quedar al•lucinant, en qüestió de segons passaves del absolut silenci natural a una plaça plena de gent animant amb música i avituallament....semblava que fossis el Kilian jornet entrant a Chamonix desprès de fer la volta al Montblanc....impressionant. Amb la recarregada de piles experimentada, anar menjant kms fins a arribar molt content a la meta. Les sensacions eren genials, gens de cansament i més aviat tenia la sensació d’haver fet una sortideta nocturna, crec que el cervell estava tan feliç que es va oblidar d'analitzar l’estat muscular que al dia següent al aixecar-me ja no em semblava tan idíl•lic. 2h07’21’’ i el 68 de 182. Dutxes amb aigua calenta, sopar molt bo i a dormir que eren les 00:30 i a les 5 tocava aixecar-se.
Dissabte a les 5 despertador i tot i haver dormit acompanyat per les campanes de l’església ( per mi que cada 5 minuts tocaven) no estava molt trinxat, em vesteixo sense frontal però amb motxilla i tot lo necessari per passar tot el dia corrent (Paravent, barretes, gels, compeeds, esparadrap, manta tèrmica, xiulet, bena elàstica, aigua i mòbil). Esmorzar de l’organització i a les 6 amb les estrelles tacant la foscor, sortida. La gent surt a un ritme molt alegre i fins a Pauls trobo que vaig massa ràpid però com es pla doncs vaig fent. A Pauls (km 10) comença la muntanya de veritat i córrer pensant en mil coses passa a l’historia, i ara cada pas ha de ser conscient i precís perquè sino vas a terra i allí el terra es dur. La pujada al principi entre bosc, desprès tartera de pedra, més endavant prat i llavors amb un vent duríssim i fred anar buscant el punt més alt que semblava que mai arribaria. El fred al final feia que les meves mans estiguessin congelades i sense sensibilitat però només em volia concentrar a cercar l’inici del descens, que quan per fi el vaig començar de seguida vaig veure que el fred minvava però el vent feia encara més difícil el de per si tècnic descens. Al final tot té la seva recompensa i en una font amb zona recreativa havia un avituallament que semblava una aplec per l’ambient i la teca que hi havia....alimentació esportiva (beguda isotonica Powerbar, barretes i fruits secs) i menja del bo (entrepans de xoriço, formatge, pernil, cervesa, gominoles, codony i de tot) menjo però no em vull parar massa perquè llavors no arrenco. Un altra pujada tan dura com bonica i una última pujada més light però que amb els 35kms que portaven ja no ho era tan assequible i cada metre es va tenir que lluitar. Al final t’adones que les baixades en aquestes muntanyes no es sinònim de descans, sino de continuar patint i fins que no vaig veure el meu estimat campanar no vaig veure clar que el patiment s’havia acabat. Creuo la meta amb 8h09’25’’ i 45 de 147, però sobretot tinc al cap i al cor un sentiment de superació personal bestial, feia molt temps que no patia tant per aconseguir un repte. Quin plaer, asseure’s a terra amb l’esquena arropenjada a la furgo i tancar els ulls i sentir-se destrossat físicament però ple de orgull i de pau al cor. Dutxa i dinar al moment, arribessis quan arribessis sempre tenies menjar calent, i a descansar. Per la tarda tres xerrades sobre curses d’aquelles que semblen fetes per super-homes però que quan veus que son gent com tu et fan somiar, i just acabar a sopar un super-plat de macarrons amb un xampú que em van entrar de meravella. A les 23 ja estava al sac preparat per dormir i fins a les 7 vaig dormir com un sinyor.
Diumenge, al aixecar-me els dubtes de la tarda respecte a les meves possibilitats, no d’acabar la tercer etapa, sino de poder començar-la eren molt grans. El mal de quàdriceps era MOLT important i lo pitjor eren un parell de dits del peu dret, però em vaig vestir i vaig sortir. Que dur va ser, primer arrossegava els peus i em preguntava com podia pensar en fer una cursa de 27kms i +1650m, mentres pensava aixo vaig començar a trotar escombrant el terra amb els peus i desprès de 10 minuts vaig dir-me a mi mateix. -Si ja no arrossego els peus!!! ves que no sigui possible fer-ho-. Sortida i veient-me allí em vaig animar i vaig pensar que amb arribar ja n’hi havia prou. Poc a poc la musculatura agafa temperatura i fa mal però no tant i excepte a les baixades no pateixo en excés. La primera pujadeta la faig molt tranquil però com havia sortit lent vaig passant gent i això em fa pensar que no estic tan malament. Com més dreta es la pujada millor em trobo i més gent paso, la baixada ja es un altre tema i nomes em concentro a vigilar on trepitjo i no fer cas al mal de quàdriceps que tinc. La segona pujada es dura i llarga i camino molt però tampoc dona per més i a sobre vaig passant més gent. La Coscollosa és l’inici del descens que em fara veure que no tinc cames sino pals d’escombra a punt de petar, em passa gent que podria seguir però el mal de cames em fa impossible fer-ho avui. Avituallament on menjo i deixo de patir una estoneta però ara al cap ja només tinc al cap la meta, així que a per la feina, 8 kms i la UT Les Fonts serà meva. Poc a poc el mal de cames es dilueix entre les sensacions de tenir a tocar l’objectiu i sense ser conscient vaig apretant a la zona plana del final. Els 2 últims kms els faig per sota de 5’/km i l’últim a 4’30’’/km, ara el mal de cames no té cabuda al meu cos, només hi ha lloc per la felicitat i la pau que tres de dies de córrer per muntanya m’han donat. 3h54’46’’ i 120 de 239.
Total 14h11’37’’ i 45 de 123. Com sempre al creuar la meta tot s’acaba i sembla que una vegada aconseguit el repte les sensacions més potents es dil•lueixin molt ràpid i només quedi el record de lo viscut. És més enriquidor lluitar per l’objectiu que una vegada s’ha aconseguit, llavors només és una samarreta amb la paraula finisher o un bonic record de fang de la cursa, això sí, per temps que passi sempre podré tancar els ulls i recordar el mal de cames baixant la Coscollosa el segon dia, o els ànims amb els companys, o el mal del dit del peu, o el tracte rebut de la gent dels avituallaments, o l’entrada a Aldover, o obrir els ulls a les 5 del matí i adonar-me que m’esperen més de 8 hores corrent, o els dos últims kms de la cursa, i així tots i cadascun del moment viscuts que per sempre quedaran gravats al meu cap.
La prova son 105kms i +5000m que es dividia en tres etapes:
Divendres una cursa nocturna de 23kms i +350m
Dissabte 55kms i +3000m
Diumenge 27kms i +1650m
Però anem per parts, divendres recullo el dorsal, el xip, la botella de vi i la samarreta tècnica de màniga llarga, sense cues i amb gent molt agradable i preocupada per les necessitats dels corredors.
Aparco la fragoneta a un bon pàrking habilitat per l’organització, i allí amb vistes del campanar de l’esglesia de Xerta i de la LLUNA, amb majúscules perquè semblava gegant i amb l’ambient tan net de nuvols i poca humitat es veia espectacular...semblava que ella també volia ajudar a que la cursa nocturna fos encara més espectacular.
Em canvio i afegeixo a l’equipatge habitual el frontal, un Black Diamond amb un led i una bombeta halògena de 10w. El fet que no només participessin corredors de la Ultra sino que es podien fer les etapes independentment, i no totes, feia que tingués clar que de sortida no podia deixar-me anar pel ritme general perquè podia caure en l’error de seguir gent que només feia una etapa i per lo tant portarien un ritme molt alt.
Sortida a les 21:00, i primer pels carrers del poble amb la llum dels fanals però poc a poc només queden els frontals i la lluna....espectacular. A la primera pujada al aixecar la vista es veu tot el recorregut marcat amb petites llumetes en moviment. Vaig molt bé i tranquil disfrutant del senderet i del bon rollo de la gent, desprès passem a una pista una mica més ampla on es pot avançar i vaig fent al meu ritme fins arribar al punt més alt de la cursa i ja tot, més o menys, baixada. Si fins ara els frontals ajudaven, ara son tan bàsics com el cor, pulmons i músculs. Ara es veuen les diferencies entre els típics i nombrosos Petzl’s estil Tikka de 3 i 4 leds, que es fan del tot insuficients per deixar-se anar a les baixades, i els frontals més pesats però amb més potencial lumínic que deixen disfrutar de la baixada. Hi ha gent que es la primera vegada que corren amb frontal i van parats però la convivència excepte casos comptats és bona, en el meu cas només vaig tenir 5 incidents amb gent que no entén que si un arriba per darrera no té cap sentit no facilitar l’avançament, perquè al final la situació acaba amb el mateix resultat, un avançament perillós per tothom.
Al arribar a Aldover em vaig quedar al•lucinant, en qüestió de segons passaves del absolut silenci natural a una plaça plena de gent animant amb música i avituallament....semblava que fossis el Kilian jornet entrant a Chamonix desprès de fer la volta al Montblanc....impressionant. Amb la recarregada de piles experimentada, anar menjant kms fins a arribar molt content a la meta. Les sensacions eren genials, gens de cansament i més aviat tenia la sensació d’haver fet una sortideta nocturna, crec que el cervell estava tan feliç que es va oblidar d'analitzar l’estat muscular que al dia següent al aixecar-me ja no em semblava tan idíl•lic. 2h07’21’’ i el 68 de 182. Dutxes amb aigua calenta, sopar molt bo i a dormir que eren les 00:30 i a les 5 tocava aixecar-se.
Dissabte a les 5 despertador i tot i haver dormit acompanyat per les campanes de l’església ( per mi que cada 5 minuts tocaven) no estava molt trinxat, em vesteixo sense frontal però amb motxilla i tot lo necessari per passar tot el dia corrent (Paravent, barretes, gels, compeeds, esparadrap, manta tèrmica, xiulet, bena elàstica, aigua i mòbil). Esmorzar de l’organització i a les 6 amb les estrelles tacant la foscor, sortida. La gent surt a un ritme molt alegre i fins a Pauls trobo que vaig massa ràpid però com es pla doncs vaig fent. A Pauls (km 10) comença la muntanya de veritat i córrer pensant en mil coses passa a l’historia, i ara cada pas ha de ser conscient i precís perquè sino vas a terra i allí el terra es dur. La pujada al principi entre bosc, desprès tartera de pedra, més endavant prat i llavors amb un vent duríssim i fred anar buscant el punt més alt que semblava que mai arribaria. El fred al final feia que les meves mans estiguessin congelades i sense sensibilitat però només em volia concentrar a cercar l’inici del descens, que quan per fi el vaig començar de seguida vaig veure que el fred minvava però el vent feia encara més difícil el de per si tècnic descens. Al final tot té la seva recompensa i en una font amb zona recreativa havia un avituallament que semblava una aplec per l’ambient i la teca que hi havia....alimentació esportiva (beguda isotonica Powerbar, barretes i fruits secs) i menja del bo (entrepans de xoriço, formatge, pernil, cervesa, gominoles, codony i de tot) menjo però no em vull parar massa perquè llavors no arrenco. Un altra pujada tan dura com bonica i una última pujada més light però que amb els 35kms que portaven ja no ho era tan assequible i cada metre es va tenir que lluitar. Al final t’adones que les baixades en aquestes muntanyes no es sinònim de descans, sino de continuar patint i fins que no vaig veure el meu estimat campanar no vaig veure clar que el patiment s’havia acabat. Creuo la meta amb 8h09’25’’ i 45 de 147, però sobretot tinc al cap i al cor un sentiment de superació personal bestial, feia molt temps que no patia tant per aconseguir un repte. Quin plaer, asseure’s a terra amb l’esquena arropenjada a la furgo i tancar els ulls i sentir-se destrossat físicament però ple de orgull i de pau al cor. Dutxa i dinar al moment, arribessis quan arribessis sempre tenies menjar calent, i a descansar. Per la tarda tres xerrades sobre curses d’aquelles que semblen fetes per super-homes però que quan veus que son gent com tu et fan somiar, i just acabar a sopar un super-plat de macarrons amb un xampú que em van entrar de meravella. A les 23 ja estava al sac preparat per dormir i fins a les 7 vaig dormir com un sinyor.
Diumenge, al aixecar-me els dubtes de la tarda respecte a les meves possibilitats, no d’acabar la tercer etapa, sino de poder començar-la eren molt grans. El mal de quàdriceps era MOLT important i lo pitjor eren un parell de dits del peu dret, però em vaig vestir i vaig sortir. Que dur va ser, primer arrossegava els peus i em preguntava com podia pensar en fer una cursa de 27kms i +1650m, mentres pensava aixo vaig començar a trotar escombrant el terra amb els peus i desprès de 10 minuts vaig dir-me a mi mateix. -Si ja no arrossego els peus!!! ves que no sigui possible fer-ho-. Sortida i veient-me allí em vaig animar i vaig pensar que amb arribar ja n’hi havia prou. Poc a poc la musculatura agafa temperatura i fa mal però no tant i excepte a les baixades no pateixo en excés. La primera pujadeta la faig molt tranquil però com havia sortit lent vaig passant gent i això em fa pensar que no estic tan malament. Com més dreta es la pujada millor em trobo i més gent paso, la baixada ja es un altre tema i nomes em concentro a vigilar on trepitjo i no fer cas al mal de quàdriceps que tinc. La segona pujada es dura i llarga i camino molt però tampoc dona per més i a sobre vaig passant més gent. La Coscollosa és l’inici del descens que em fara veure que no tinc cames sino pals d’escombra a punt de petar, em passa gent que podria seguir però el mal de cames em fa impossible fer-ho avui. Avituallament on menjo i deixo de patir una estoneta però ara al cap ja només tinc al cap la meta, així que a per la feina, 8 kms i la UT Les Fonts serà meva. Poc a poc el mal de cames es dilueix entre les sensacions de tenir a tocar l’objectiu i sense ser conscient vaig apretant a la zona plana del final. Els 2 últims kms els faig per sota de 5’/km i l’últim a 4’30’’/km, ara el mal de cames no té cabuda al meu cos, només hi ha lloc per la felicitat i la pau que tres de dies de córrer per muntanya m’han donat. 3h54’46’’ i 120 de 239.
Total 14h11’37’’ i 45 de 123. Com sempre al creuar la meta tot s’acaba i sembla que una vegada aconseguit el repte les sensacions més potents es dil•lueixin molt ràpid i només quedi el record de lo viscut. És més enriquidor lluitar per l’objectiu que una vegada s’ha aconseguit, llavors només és una samarreta amb la paraula finisher o un bonic record de fang de la cursa, això sí, per temps que passi sempre podré tancar els ulls i recordar el mal de cames baixant la Coscollosa el segon dia, o els ànims amb els companys, o el mal del dit del peu, o el tracte rebut de la gent dels avituallaments, o l’entrada a Aldover, o obrir els ulls a les 5 del matí i adonar-me que m’esperen més de 8 hores corrent, o els dos últims kms de la cursa, i així tots i cadascun del moment viscuts que per sempre quedaran gravats al meu cap.
2 comentaris:
Quina passada, només llegint-te he acabat trinxat. Enhorabona!!!
Molt be tio!!!...ets una autèntica bèstia!!..algun dia probare de fer això que fas tu..pero nose si ho conseguiria mai!! motivacio a tope.uff!! Ets un autentic curtit!!!
Publica un comentari a l'entrada