Un pas més aprop del geriàtric... torçada de turmell

Diumenge 13 em vaig fer una torçada de turmell, d’aquelles que tot i estar en cursa et fan ser realista i abandonar. Desprès d’un petit periple entre l’ambulància i el bar, que anava a ritme de bucle infinit, no vaig poder ficar-me gel per intentar baixar l’inflamació. Només vaig aconseguir poder estar assegut amb el peu recolzat en un altra cadira, d’aquesta manera estava una mica elevat i no baixava tota la sang cap avall.

Dilluns el turmell havia desaparegut i semblava que tingués uns peus de porc farcits....unflat, rebotit i calent com recent tret del forn. Per la tarda ja vaig començar amb el gel.

Dimarts quan la feina m’ho va permetre més gel i el peu en alt perquè descanses..... i com a perro falco todo son pulgas em comença a fer mal la gola, total que coix i refredat...quina il•lusió!!!

Dimecres sembla que l’inflamació està estable, i mirant en positiu sembla que comença a baixar. A migdia veig que el peu comença a agafar tonalitats sanguinolentes, vermells, negres, marrons....quin fastic!!! Per la tarda visitat al Jaume Cases, fisioterapeuta, que desprès de fer-me quasi marejar em va deixar el turmell molt menys inflamat i em va receptar un antiinflamatori homeopàtic –Traumell-.

Passen els dies i milloro però poc a poc. Cada dia que passa puc caminar una mica menys coix.

Diumenge estic molt millor, encara fa mal, esta una mica unflat però sento que ja començo a veure la llum. Per la tarda, desprès de treballar, un petit passeig acompanyat de tota la tropa de jubilats de Balaguer, el passeig del riu sembla una pista d’atletisme per la gent gran.

Dilluns, aprofitant que tenia una estona morta a la feina faig una mica de passejada per Rúbies, al Montsec, i trepitjar pedretes i anar per terrenys inclinats em fan veure que milloro adequadament. Per la nit com cada dia, situació còmica, al peu gel i a les mans tassa amb infusió per curar el refredat, les mans i gola bullint i els peus gelats.

Sembla que vaig per bon camí i aviat podré tornar a córrer.

Diuen que no hi ha lesió o malaltia que arribi en bon moment, i quina raó tenen. Feia uns dies que estava pensant en demanar hora per fer-me un prova d’esforç, i aquests contratemps farà que la cosa s’allargui una mica, espero que per mitjans de febrer estigui de nou en condicions mínimes per patir sota cobert i amb la critica observació dels professionals.

I per no deixar-vos amb l'imatge del meu peu al cervell gravada a foc, un video per torbar motivació i sortir a pedalar...amb la bici de muntanya...amb unes imatges plàstiques i espectaculars.

Emotions from SCOTT-Swisspower on Vimeo.