10.000m del Sant Crist de Balaguer

La sortida

Un any més he anat a donar suport a l’iniciativa dels maratonians del Segre de fer un 10.000m ben fet, amb poca gent organitzant però amb moltes ganes de fer-ho bé, i com és un plaer anar-hi doncs allí estava jo.

Però començo pel principi. Lo que realment m’atreu del córrer és el desnivell i sobretot el avançar kms i més kms a la busqueda de les sensacions de plaer i de buscar els límits al cos, però la veritat és que les distancies curtes també m’atreuen per l’explosivitat d’un esforç curt però a muerte des de la sortida i fins l’arribada, i tenen l’avantatge que amb dos setmanetes especifiques d’entrenos a base de series que fan cremar les cames i arrossegar un cansament perenne doncs et fiques a un nivell relativament bo (i per bo vull dir bo per mi, que per algú altre potser molt bo i per altre potser ritme borreguero o cochinero).
Així que amb menys sessions de les desitjades em presentava a la línia de sortida. Això sempre em passa, arriba el dia de la cursa i sento que no he entrenat lo mínim i indispensable per sentir-me confiat i amb ganes de donar-ho tot. Aquesta vegada era veritat, pintar el pis, tenir temps per l’amistat i disfrutar de la vida han fet que m’hagi faltat algun entreno més, però arribava desbordant de felicitat i això val més que quatre dies fent 7 de 2000m a 3’30’’.

Com ja es tradició en les curses de tarda passo de dinar i tenir problemes de digestió, no se on vaig llegir “El tigre caza mejor si esta hambriento” que espatllat que estic. Amb temps suficient arribo a la nova passarel·la de Balaguer on està l’entrega de dorsal i sortida. Sense fer cues busco la llista d’inscrits i no em trobo fins que començo pel principi i quan arribo al dorsal 3 veig el meu nom........quina vergonya porta aquest dorsal. Saludo a Mariano i m’explica que està preparant com pot la marató de Lisboa com uns quants Maratonians del Segre. Recullo el xip, el dorsal de la vergonya, la samarreta de màniga llarga que està molt guapa i la botella de vi.......ja tenim vi per fer un sopar especial. Em trobo al Josep Antoni Gardeñes i xarrem una estona, desprès seriem inseparables companys de cursa i quin plaer córrer al costat d’ell. Desprès vaig saludant a tots els amics i coneguts. Em canvio aprop del cachondeo perpetu dels Pontsicans, que tot i ser unes besties porten una festa a sobre de les bones, això sí pestosos i mofestes ho son una estona llarga jajaja.
Escalfament bo però sense fer els quatre sprints necessaris per despertar el cor i cames. A la sortida teníem la famosa Curtida de Balaguer, la Mireia, fent els honors d’animar-nos i tallar la cinta.

Les curses dels petits i espero que el futur del atletisme popular

Sortida i marica el últim, no em trobo gens a gust amb tanta gent aprop i menys amb el ritme que marca l’Elèctric. Em menys d’un km els tres primers van al seu rollo, es a dir, volar molt baixet i per darrera ens quedem un grup d’uns sis o set, amb el Gardeñes i la mofetota del Coixeto entre ells.
Fins a la pujada forta tot va més o menys a ritme, llavors alguna apretada però som quatre que anem ben juntets i per darrera alguns fan la goma. Al arribar adalt i sapiguent que faria vent intento no afluixar i trencar algo el grup però algú pensa lo mateix i feina tinc per no despenjar-me. Al passar pel cementiri de Santa Maria penso en recuperar una mica perquè estic convençut que a la recta de la Creu Trencada el vent serà de cara i farà molt mal. Just agafar la recta el vent ens frena com si ens haguessin lligat una corda i tiressin des de darrera, de totes maneres se que tinc que intentar-ho allí i ho faig......entre el patiment torno a sentir el Hooligan-resacos del Mariano que sembla estar a tot arreu..... i entre això i que el Gardeñes just comença la baixada es deixar anar aconseguim obrir un petit forat. Baixada a tot lo que puc i en les escales del Sant Crist intento guarda una mica per a la baixada apretar però arribem al pont vell i anem junts i inclús se’m fa difícil seguir el ritme. Intento no donar-li més de 10 metres i a l’alçada del pont nou em giro i veig que per darrera no és donen per vençuts i faig un progressiu a muerte i agafo al Josep i li comento que per darrera tenen ganes de festa i continuo amb el meu progressiu que al entrar a la passarel·la (i recta de meta) és transforma, més per ganes que per velocitat, en el sprint final i entro quart (36'58'') i a un munt de segons del tercer, l'Elèctric.

Veus ja tenia jo raó, el rellotge diu que estic moooooort uffff

Fa sentir bé veure la cara d’alegria i l’abraçada rebuda quan el cor encara està a 190. Salutacions i felicitacions entre els companys-rivals de cursa i a tapar-se i donar les gràcies per ser Dolenta.

Com sempre disfrutar a parts iguals de la cursa que del post-cursa, on vaig conèixer al Toni Canals de Tremp, un xaval molt majo que no li té por a l’aigua i fa tris, bici, córrer i tot lo que li vingui de gust, també estava per allí el Pepe Capella perquè desprès diguin que els Agents Rurals sempre anem amb lo cotxe empegat al cul, doncs aquest corre com un dimoni, tota la gent de Balaguer i molts més amb qui va ser un plaer compartir una estoneta que m’hauria agradat fos més llarga. Per últim voldria donar les gràcies a molta gent que em va animar quan ens creuàvem però que, o no podia retornar la salutació per anar mig mort o perquè quan reaccionava era massa tard, de totes maneres moltes gràcies.