Perquè menjar pot esdevenir un plaer

Com la gent diu que soc raret i inclús tontet, doncs avui toca entrada al blog d’aquelles que no s’esperen, però com m’encanta sorprendre doncs aquí la teniu.
La cuina no és una de les meves passions, menjar SÍ. Tot i això el fet d’alimentar-se segons el dia és un pur fet d’ingerir aliments per viure i altres dies és un plaer vital tot i que per assolir aquest adjectiu necessito tenir algú al davant i és que soc un fetitxista de veure menjar.......això sí, a segons qui, perquè generalment veure menjar a la gent no em dona bon rollo.
Doncs la recepta és simple però per algú com jo, que he tingut que sentir –Tu no cuines- doncs és una recepta simple però rica rica y con fundamento per el meu sentit del gust i crec que molt equilibrada doncs combina els hidrats de carboni de la pasta, amb els minerals de les verdures i la proteïna de la tonyina.
El tema és agafa a poder ser productes de l’horta dels pares (un que té sort i sense tenir-se que esllomar pot gaudir del gust de hortalisses de veritat), en aquest cas una ceba, albergínia, pebrot i pastanaga.És talla tot ben finet i es fica amb una paella amb oli. Aquí bé el secret de fer una bon sofregit:

- Primer estar sol perquè si tens algú voltant per la cuina et despista i s’acaba cremant o algo pitjor.

- Segon no tenir pressa, les presses son sempre males conselleres.

- Tercer algo de musica per ajudar a remenar els ingredients amb alegria i ritme. Jack Johnson és la meva recomanació, i no només per cuinar sinó per disfrutar del sentit de l’oïda.

Una vegada els verdures comencen a estar tendretes i dauradetes cal afegir tonyina, la de llauna fa la feina però si teniu d’aquella de pot de vidre val la pena perquè la diferencia és nota. Quan ja estigui s’apaga el foc i és reserva.

Mentrestant cal bullir la pasta, espaguetis, macarrons o la que vulgueu.
Quan la pasta està al punt, això del punt va a gustos perquè lo que per mi és dur per algú altre és al punt.
Una vegada hem escorregut la pasta l’afegim a la paella amb les verdures i amb un foc molt fluixet remenem perquè tots els ingredients és coneguin i tot agafi el mateix gust, la pasta a les verdures i les verdures a la pasta, la tonyina només regala el seu gust intens i suau.
Quan ho fiquem al plat aprofitem per ficar una mica d’orenga. I parlant d’orenga seria imperdonable utilitzar la de les tendes, tant córrer per muntanya, caminar i anar amb bici i no som capaços d’un dia sortir a passejar i recollir orenga i altres plantes aromàtiques, o perquè no, qualsevol del munt de fruits que la natura té per nosaltres.
Per últim només cal obrir un bon vi i cridar a algú especial perquè vingui a taula.