Per fi ja forma part del meu passat. Potser dient això sona massa a que estava fart de la cursa, i tot i que una mica si desitjava que passes, tampoc m’he capficat molt. Suposo que a ajudat a sentir-me així no estar centrat en una cursa tan exigent i que requereix destinar moltes hores i esforç per assolir el repte de sub3h.
Em presentava a Barcelona sense l’entreno que
JO considero mínim i imprescindible per estar a la línia de sortida tranquil i convençut que els deures estaven fets, es a dir que aquesta vegada no havia fet cap
arctos (del diccionari dels Km0's -entreno que simula quasi en la seva totalitat el dia de la prova-, es a dir fer 37kms al ritme de la cursa). A més el cap estava dividit entre els mals de cap propis d’un pis nou, una oposició que tinc el dia 13 i la marató....i fico la marató l’ultima perquè era la que menys m’importava.
D’aquesta marató em quedo amb la gran idea del autobús KM0 Ponent....fora mal de cap de conduir, fora mal de cap d’aparcar, fora mal de cap i cames de tornar a casa i únicament xerrar amb els companys i relaxar-me podent tenir les cames estirades....un luxe. També em quedo amb les cares de satisfacció de la majoria dels companys de KM0 Ponent que van fer uns temps molt bons i a sobre ho van poder disfrutar.....però sobretot em quedo amb el somriure entre nerviós i de ganes d’afrontar una marató que tenia la
Maria abans de la cursa i sobretot amb el somriure de satisfacció barrejat amb el patiment sofert per estrenar-se en la distancia i fer
3h32’ OLE MARIA, OLE!!!!!La meva cursa? Sortida a intentar anar una mica per sota de 4’15’’/km i poder tenir una mica de marge per fer sub3.....sabia que no tenia kms a les cames per fer la marató, així que la tàctica era suïcida. Com petar tenia que petar es tractava d’aconseguir tenir un coixí, perquè quan arribes el globo poder gestionar una minsa avantatge. Fins al km 24 anava seguint la tàctica, però llavors les forces es van acabar i va tocar patir i concentrar-se en sapiguer patir i lluitar per intentar arribar a meta. A cada km el ritme anava baixant i vaig tocar fons al 32 on vaig estar aprop dels 5’/km, amb un powergel vaig poder augmentar una miqueteta el ritme i arribar a meta amb 3h06’30’’. Mirant els parcials que l’organització facilita, surt que fins al km30 estava dintre del sub3, i que al final el ritme de tota la cursa va ser de 4’25’’/km.
A l’arribada estava
Flo (-Això no és saludable- eren les seves primeres paraules jajaja) que m’havia passat tot animant-me però a un ritme que per mi era imposible. Per a ritme
keniata el del
Bru que amb el seu 2h58’45’’ és de
chapeau....al km18 m’ha passat amb un ritme poderós però amb una cara de no anar forçant que m’ha fet il·lusionar-me perquè he tingut clar que només un gran contratemps podia privar-lo de no fer sub3.
Donar les gràcies a tothom que m’ha animat tot i que avui no estava ni per fer un mínim somriure per agrair els ànims.....però per a destacar els de la
Silvia i Lluis....km40 i allí estava ella cridant i fent que tot i estar mort pogués riure uns segons i el Lluis allí animant i fent fotos....gràcies.
Avui ja estic desitjant pujar a la bici i poder variar una mica la rutina esportiva....mountainbike, carretera, córrer per muntanya, asfalt i lo que convingui.
Per recuperar-me abans, avui he provat això de la crioteràpia sostenible i natural.....si us pregunteu que coi és això, doncs us diré que és tracta d’aplicar fred als músculs per ajudar-los a desinflamar-se i a regenerar-se abans. Com tinc tot el cos tocadet, tot i que avui podia baixar escales dignament, només cal una nevadeta generosa, un arbre ben carregat de neu humida i sobretot poc coneixement. Et situes sota l'arbre i només cal tocar suaument una branca i la dutxa de gel està assegurada.
espatllat que està un jijjiji.
