Cursa del Torró, Agramunt

Quatre mesos i mig sense ficar-me un dorsal per fer una cursa a peu i no ho trobava en falta fins que un dia sense pensar vaig veure aquesta cursa i em vaig inscriure.
Suposo que tenia ganes d’estrenar les Mizuno wave ronin 2 en un 10.000m, i jo pensava que aquesta seria una cursa ràpida.
La cosa no ha sigut tan ràpida, i mentre jo pensava que el recorregut seria pla i majoritàriament per asfalt, ha resultat ser tot lo contrari, pista de terra amb fang i tolls d’aigua com per ficar-se ulleres i nedar..... d’acord, una mica exagerat sí que soc, però anava amb l’idea de trobar una cursa per intentar fer marca.

De la cursa destacar el trobar gent amb qui es un plaer compartir una estoneta. A la sortida com feia abans mal col•locat i durant els dos primers kms calenton per trobar el meu lloc, aquets tram l’he fet colze a colze amb el Manu, desprès ell ha anat tirant endavant com si res....que fort està el condenado. Poc després trobo al Sergi Farre del Km0 Ponent, quasi em fico a la seva par però poc a poc ha tornat a marxar i durant gran part de la cursa l’anava veient marxar...un altre que no se que menja però va com una moto. A la part central de la cursa, sense novetats, anar patint i sense guanyar posicions ni perdre. I llavors les pistes han anat passant de molt bones a més i més fangoses, amb tolls-piscines i alguna zona de patinatge on la feina no era córrer ràpid sinó no caure....divertit? SÍ, ideal per fer marca? NOooooo. L’última part, tot i anar pensant que tindria que afluixar i perdre el grup de quatre que tenia a la vista, no ha estat així però tampoc he pogut agafar-lo, només mantindre la distancia.
Al arribar tenia la sensació de que la cursa s’havia fet molt llarga, i no sabia si era per la falta de forces, o perquè, però semblava que els kms haguessin passat lents. I només arribar el Sergi em diu que hem fet un 10.500 o 10.700....ahhh ja deia jo, a mi m’han sortit 11km i 40’54’’ que si la distancia hagués estat de 10km hauria fet 37’10’’ que per no ser una cursa molt ràpida esta bé... que divertit és divagar tot utilitzant la famosa teoria de: i si.....

Total que molt content de tornar a competir, i molt més encara de no haver pensat en res que no fos patir, ni un segon pensant en el genoll, així dona gust. Per cert a falta de fer un tocho monotemàtic dels keds nous, només diré que si un té cames per portar el ritme que elles demanen, elles son un guant, un plaer als peus.
Per últim no tinc fotos, que sempre ajuden a pair els meus tochos, però la culpa ha estat de l’Anna que a la que olora dolços per de vista el món i fins que no ha tingut un pastisset de coco a les mans no ha descansat....aiii canalla!!!

Keds i metafísica

Ja fa més d’un any que vaig començar a obrir un debat interior al voltant de les sabatilles de córrer, bé el debat va més enllà d’elles i arriba a una divagació metafísica del fet de desplaçar-nos utilitzant els peus.

Vaig començar a pensar que totes les sabatilles tenien hiper-control de amortiguació, hiper-control de pronació, hiper-control d’estabilitat, hiper-control de no-se-que. Al final vaig acabar pensant que l’espècie humana érem imbécils i no sabíem caminar ni córrer i per això necessitàvem de tot aquest seguit d’ajudes per poder-nos desplaçar.

Llegint i mirant vaig comprovar que els professionals corrien amb sabatilles sense RES, simplicitat i deixant que el peu treballes de manera natural....simple però semblava raonable. Naufragant per internet vaig descobrir una paraula que darrera d’ella hi ha un món i una filosofia que sota el meu parer sembla molt lògica, la paraula és barefoot running (córrer descalç).

Anton Krupicka és un ultra trail runner nord-americà, que si no arriba al extrem de córrer descalç, sí busca el minimalisme en la sabatilla. Si us he parlat d’aquest tio és perquè crec que és molt recomanable llegir el seu blog tan per aquest motiu que us explico, com per la seva manera de sentir el córrer AMB la natura, formant part d’ella i no utilitzant-la com una simple pista d’atletisme amb pedres i pujades.

Doncs desprès de tot aquest rollo, vaig decidir deixar de tenir uns peus atrofiats gràcies a les ajudes de la tecnologia, per recuperar la saviesa natural que a base de milers d’anys d’evolució natural havia creat unes extremitats complexament perfectes destinades per caminar i córrer darrera de preses o davant de depredadors.

El primer pas ha estat durant quasi un parell de mesos anar introduint progressivament més minuts de tècnica de córrer per anar passant d’una recepció basada en amortiguar amb el taló a una recepció més localitzada en la zona mitja del peu....vamos com corrent els que surten a la tele que sembla que enlloc d’intentar trencar el terra com fem els mortals ells sembla que levitin i només acaricien el terra.

El segon pas ha sigut passar d’unes Nike Pegasus o Salomon Xt Wings amb tot de sistemes d’ajuda a unes sabatilles sense control de res i amb una mini amortiguació al darrera, unes Mizuno wave ronin 2. En el camí m’he deixat uns 170gr a cada peu, o lo que és lo mateix, he reduït el pes un 56% aprox. Ara toca el període d’aclimatació, poc a poc aniré passant de tenir com a sabatilla habitual unes hiper protectores a unes que em deixaran llibertat perquè el meu peu em demostri lo perfecte que és sense ajudes.

I desprès de tot això que vindrà? Doncs trobar unes sabatilles que em permetin portar aquesta nova filosofia de córrer a la muntanya, es a dir, unes sabatilles amb una sola que em doni tracció i protecció i res més. Les candidates son poquetes perquè no hi ha gaire oferta al mercat, però per ara les New Balance mt 101 son les candidates número u.

Quan porti unes poques sortides ja explicaré les sensacions viscudes, amb aquestes noves bambes que son tan estridents i galàctiques com comodes.

19 dies

Si cada dia s’aprofita amb ganes, i sense voler-ho fet tot amb l’estrès i angoixa que provoca, al final unes vacances poden donar per fer-ho tot. I que és tot? Doncs lo que teníem ganes i ens venia de gust. Aquest és el millor resum de les vacances, però com suposo que us ve més de gust unes fotos doncs aquí venen.

Una mica de TT (Típic Turisme) per adonar-nos de lo "especials" que son els francesos....barreja de mediterranis i centre-europeus....raros com ells sols!!! Només diré que et cobren per tot, fins i tot per pujar a una pedra....sí, sí, tal i com sentiu per pujar a un pedra....de locos!!!!

Nimes, els jardins de la Fontaine

Avignon, el palau dels Papes

Pont du Gard, Ja podem anar dient del nostre canal Segarra-Garrigues

Les Fonts de la Vauclusses, al·lucinant el lloc, si no fos perquè s'han carregat l'esència natural a canvi d'un lloc idíl·lic turísticament parlant

GORGES DEL RIU TARN

Per poder tenir aquestos paisatges tan verds i fluvials és necessari que plogui. Dit i fet.

Una de les conseqüencies és que els arbres son peludets

L'altra conseqüencia és que o et deixes portar pel riu (amb kayak millor) o.....

et toca atravesar-lo cada dia per poder sortir del camping

Com a bon biciclista algún dia vaig treure a passejar la bici (mtb+slicks) els gavatxos amb lo glamurosos que son em miraven malament

I per acabar, una mica de relax a casa nostra, L'Escala i voltants