dimarts, 16 de novembre del 2010

Mizuno Wave Ronin 2



Feia molt temps que anava darrera d’una idea, reduir el córrer a la mínima expressió, on només el cos i el terreny fossin els protagonistes, i aquestes sabatilles sembla que son la porta a un nou món de sensacions.

El procés no ha sigut simplement lligar-me els cordons i sortir a córrer.
Primer va venir el període de llegir i llegir a internet buscant opinions, estudis, experiències i consells.
Desprès va venir la part de sessions progressivament més llargues de “tècnica de carrera”, es a dir, anar introduint exercicis que em fessin tenir una percepció molt clara de com i amb quina part trepitjava el terra.
Més endavant anar fent fort els bessons per suportar el aterrar amb la part central i frontal del peu enlloc de amb el taló, de manera que pogués córrer així de forma natural i sense tenir sobrecàrregues als bessons i inserció amb el tendó d’aquiles.
Finalment adaptar-me a les noves sabatilles amb menys amortiguació, menys control d’estabilitat, menys suport al taló, més baixetes i infinitament més lleugeres. Aquest últim pas ha sigut el més fàcil, encara al•lucino de lo facil que ha sigut adaptar-me a aquestes sabatilles, quan tenia seriosos dubtes de si podria suportar-les.

Resumint que he passat de unes Nike Pegasus Trail 26+ amb 1077kms i 96hores d’us, de les quals estic molt content i si no fos pel canvi de filosofia tornaria a repetir. D’elles destacaria que serveixen per tot, menys per els extremismes, es a dir, si es vol entrenar còmode, fer entrenos ràpids, córrer per pistes, muntanya i inclús competir en distancies superiors als 10.000m son molt bones, si es vol córrer per muntanya tècnica, si es vol volar si és vol volar competint hi han coses millors.
Ara les Mizuno Wave Ronin 2 seran les meves sabatilles per tot, amb un 56% menys de pes als peus, ara podre volar, rodar còmode, fer entrenos ràpids.... només tinc el dubte de com respondran en zones molt tècniques i en tirades llargues.

A data d’avui porto 5 sessions amb 3h42’14’’ i 50kms a mitja de 4’26’’/km, amb asfalt, pista d’atletisme, pistes fàcils i senders des de molt fàcils fins a tècnics. I el resum és GENIAL, BESTIAL!!!

La sensació de llibertat és total. Abans tenia que mirar quin terreny trepitjava, ara el sento amb els peus. Abans anava amb la sensació d’anar elevat amb el perill en cas d'esquinç de turmell ja que el terra estava lluny, ara estic pegat al terra (fent un simil amb l'automobilisme, és la mateixa sensació d'anar amb un tot terreny o amb un esportiu). Abans el tacte d’adherència no existia només sabia que estava relliscant o no, ara els dits i la planta del peu sent quin tipus d’adherència té el terreny que trepitjo i puc preveure les relliscades que son menys freqüents i més previsibles.


Només em falta comprovar unes poques coses: fer alguna ruta de 3h o més, poder provar-les al Pirineu i veure quan temps i kms duren.

Comença una nova era de córrer amb els sentits i de manera natural.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Shimano M161W

Avui toca explicar la meva experiència amb les sabatilles de la bici. Venia d’unes Specialized mtb Sport, còmodes i robustes, que han aguantat un munt d’anys i kms. Amb el body geometry, una tecnologia que utilitza Specialized per maximitzar el rendiment tot escoltant la biomecànica, al principi les sensacions eren rares però amb pocs kms em vaig acostumar, no he notat cap benefici però tampoc cap molèstia. L’únic punt negatiu d’aquesta sabatilla ha estat la sola, que amb relativament poc temps es va desintegrar, cosa que amb el temps no ha sigut gaire maldecap perquè cada vegada camino menys amb la rígida.

Però anem a parlar del regal pels meus peus, les Shimano M161W. Des d’un principi tot ha estat normal, sense novetats, sense maldecaps....vamos lo que passa amb Shimano, tot perfecte i sense cridar l’atenció en cap apartat. 90€ a ChainReactionCycles, el mateix preu que al Unipreus però en aquest últim no tenien el meu número. Respecte a la talla, doncs el 42 m’anava un pel just amb mitjons d’estiu però els velcros i carraca anava perfecte. Em va fer por que m’anés petit i vaig agafar el 43, de llargada genial i els velcros i carraca les porto bastant apretades però cap problema...sempre em passo això, i es que tenir el peu ample i amb l’empeine (algú sap com es diu amb català) baix es lo que té.
Les he utilitzat a la bici de carretera però utilitzant les cales i pedals de muntanya, i desprès de 351kms amb elles lo millor que puc dir és que m’he oblidat d’elles totalment. Tot genial, el sistema de subjecció (dos velcros i carraca) sense fallar, la sola, amb dos tacs a la punta, fa molt bona pinta però a la carretera poc es camina, però de totes maneres no son sabates per caminar massa, la subjecció del peu és molt bona i la transpiració és bona tot i que cal provar-les amb dies de més de 30º.

Per la meva part totalment aconsellables tant per funcionament com per estètica (cosa molt personal). Us deixo unes fotos de les sabatilles perquè veieu lo boniques que son.............sí,sí, ja ho se, però no us penseu que son pels lo que tinc a les cames,no, és un nou teixit super-revolucionari que estic provant, és el material que Gore-pel treure al 2015 però jo estic fent de provador.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Pluja i mtb

No és d'avui però per fer ambientillo fa l'efecte, no!!


Sortir a pedalar quan plou és una experiència diferent a la resta de dies que un pot sortir amb la bici, tots tenen algo que els fa diferents, però el dia que plou hi ha tantes sensacions poc habituals que és fantàstic.
El problema és que amb el pensament d’adult que tinc començo a valorar les despeses de pastilles de frens, la cadena, el cassette, la neteja a fons que s’ha de fer desprès, les possibles o quasi segures caigudes, la roba bruta, son un munt més de motius adults per no sortir i esperar que el terra s’assequi, que fan que em quedi a casa.

Tampoc és d'avui però torna a fer l'efecte, no!!

Però avui sense un motiu concret, sense una explicació raonable, sense pensar-m’ho gaire m’he vestit mentres escoltava música de la bona i he sortit com un nen entremaliat que va a fer una de grossa però que intenta estar calladet per no ser descobert.

El cel era preciós, barreja de clarianes que deixaven veure el sol, núvols amenaçadors i cortines de pluja....un espectacle natural.
Quan portava deu minutets, apareix l’arc de Sant Martí, les primeres gotetes sobre la pell, i es que anava amb màniga curta, i llavors festival de sensacions. He oblidat mirar el pulsòmetre que ja no marcava les pulsacions, no he mirat ni el temps ni els kms tot i que també era impossible per el fang que cobria la pantalla, només he pedalat sota pla pluja i sobre un fang molt líquid que feia que no s’empegués a la bici i només m’anés esquitxant. El soroll de la pluja donant cops al casc, l’humitat plena d’olor a terra i herba, el joc de traçar les corbes sense sapiguer on patinaràs, els trossos de fang que aleatòriament salten a la cara i que com pots intentes esquivar, la boca plena de barreja d’aigua i sorra, que més es pot demanar.
Doncs l’únic que queda és arribar a casa, trobar-te un somriure i una dutxa d’aigua calenteta.
Un pedalada per emmarcar i recorda durant temps.