Asics Fuji Attack 2

Jo que soc de passar desapercebut, de no cridar l'atenció i vaig acabar amb aquestos colorins als peus. Però també es veritat que ja fa molt temps que les sabatilles les compro amb els ulls tancats, sentint com s'adapten al peu i quan ja he decidit obro els ulls i compro les que més m'han agradat.....inconvenient d'aquest sistema que arribes a casa amb sensació de pallasso. 

Tornava a repetir Asics bàsicament perquè tenia un cupó de descompte, no per estar enamorat de la marca.

Vaig acabar decidit a provar les Attack 2 perquè suposadament son com unes Trabuco però més lleugeres, més rapides, amb menys control d'estabilitat a la sola i menys subjecció a la part de dalt. Total que aparentment era lo que jo volia. Aviso que peso 63kgs i segur que una persona de 90 tindrà sensacions molt diferents a les meves i a l'inrevés. 

Les primeres sensacions ja confirmen lo que acabo de dir.....son unes Trabuco amb vocació de ritmes ràpids i distancies curtes. 

Com totes les Asics, no son un guant al peu però en aquest cas al tenir la part de dalt molt poc reforçada amb tirants de plàstics i altres histories i només hi ha malla i alguna tira de roba doncs el peu va més lliure tot i sentir que no portes un mitjó. Els cordons fan molt bé la seva feina i sense crear zones o punts de pressió donen molta sensació de estar fent fermat.

La amortiguació i protecció de les pedres és bona, molt bona pel pes que tenen les sabatilles (318gr). Fins als 500 kms han aguantat molt bé però llavors ha començat un declivi progressiu fins als 700 kms on ja he decidit jubilar-les, perquè l'amortiguació potser encara era prou bona però les pedres ja es notaven massa. Resumint, encara li quedava vida a l'amoritguació però els meus peus ja notaven massa les pedres punxegudes.

La sola feia molt bona pinta a la tenda...tot i els colorins, però al camp ha funcionat bastant bé. No té l'adherència d'un Formula1, ni molt menys, però agafa prou tot i que en terreny mullat, com quasi totes ja pots anar amb prudència perquè sino lleparàs. També es veritat que entre els 550-600 kms les baixades eren més divertides perquè la sola ja no feina massa bé la seva feina però d'aquesta manera les baixades son més "entretingudes" fins que les cames ja no s'aguanten i llavors les baixades son una mica perilloses.

La pregunta desprès d'aquet rollo suposo serà -Recomanes aquestes sabatilles? -Ddoncs sí i no...com sempre depen de lo que un busqui. Si vols unes voladores perquè tens tècnica i cames, buscat unes altres aquestes son dures i pesades. Si busques unes sabatilles per fer la competència als Tarahumaras, et semblaran poca cosa. Si busques unes tot-terreny, aquestes poden ser adequades.

Lo que més, i menys, m'ha agradat ha sigut:

La part superior, amb una xarxa de roba fineta, dona molta llibertat al peu ja que no hi han plàstics ni reforçós que comprometin el moviment lliure del peu. Per altra banda és la primera vegada que arribo a casa amb els peus negres de tanta sorra i pols com entrava a traves de la roba, fins i tot he tingut butllofes pel fregament de la pols barrejada amb la suor amb contacte amb la pell. He tingut sabatilles amb la part de roba que semblava més lleugera i menys resistent però mai havia tingut aquest problema.

La sola com sempre a la part davantera està pul·lida des dels 550 kms i per contra la part central i de darrera encara té kms per fer. Això em fa ràbia perquè si no fos per la part davantera encara tindrien uns 200 kms més per fer i arribarien als quasi 1000kms, però per contra amb 711kms les tinc que jubilar.

Requadre vermell marcant la zona de desgast total de la sola

I com no podia ser d'un altra manera, ja tinc substitutes. He decidit sacrificar llibertat i velocitat per protecció i comoditat, així que la pròxima entrada que faci parlant de les sensacions viscudes amb unes sabatilles seran les Saucony Xodus 4.0.

   

Tastets d'aquí i d'allà

Amb l'arribada de la primavera i la seva variabilitat de temps fa que uns dies pugui sortir amb màniga curta a córrer i altres dies a esquiar amb una nevada de 50 cms amb temperatures de -8º. Total que aquestes setmanes son multidisciplina. 

He tornat a la canal de l'embut al Montsec d'Ares amb l'Anna, i ens ho vam passar molt bé, ruta molt divertida i juganera entre canals, cadenes, cabres i grimpades.

He acompanyat al Roger en un dels seus entrenaments de cara a la Ultra Trail del MontBlanc i  ens ho vam passar bé, molt bé. Ruta per Camarasa i Alós de Balaguer, amb dos parts ben diferenciades, la primera arreglant el món sense parar de xerrar i l'última part arrossegant-nos per culpa d'una planificació de la ruta massa optimista per tal de fer una ruta bonica i interessant. Sort que la natura ens va regalar l'observació del Trencalós de molt aprop podent disfrutar durant uns segons de la seva figura, colors i presència....potser ja s'olorava la nostra mort i ens seguia de ben aprop per poder fer un bon àpat a base d'ossos de  trailrunners.

He començat a tornar a les dos rodes, amb la de carretera per les carreteres secundaries del Pla d'Urgell i Noguera, i amb la mtb recordant els senders que tenim al costat de casa. Com totes les tornades, ha sigut dur perquè la bici no avança sola i les cames necessiten el seu temps per agafar la forma però la progressió ha sigut ràpida i algun dia ja he notat que la bici flueix, ja sigui a les pujades o als senders.

També, com no, hi han hagut dies per esquiar. Continuant amb la dura tasca d'aprendre, senzillament, a baixar i a estones intentant millorar la tècnica per poder disfrutar. 

Amb l'Anna ens vam anar uns dies a conèixer la neu francesa, en concret Piau Engaly. L'estació està molt bé, amb bons accessos, bones instal·lacions, autobus que connecta tots els parkings, preus molt millor que els d'aquí i els remuntadors en la mateixa línia. De les vistes poca cosa podem dir perquè cap dia vam veure que hi havia a més de 100 metres. Nevar va nevar per avorrir, alguna estona amb una mica de vent sobretot a la part alta però res bestia, boira i nuvols baixos va ser la constant, però tot i això, ens ho vam passar molt bé al curs que vam fer per millorar i introduir-nos en la neu no trepitjada. Suposo que com el nom del curs era Curso de esqui fuera pistas y nieve virgen...doncs paqueton que vam tenir!!!! i ben bé que ens ho vam passar tot i lo dur que va ser, i és que segons el Javi, el monitor, -La gent mata por esta nieve-.  Sort que la neu es toveta, quan es recent caiguda, perquè em vaig fer un fart de tastar-la...literalment, inclús puc dir que els meus calçotets també la van tastar. Semblava una croqueta humana. Una cosa que em va impressionar va ser esquiar sense veure's els esquis, ni les botes. Surfejar i obrir traça a cada baixada....amb una mica de solet crec que té que ser adictiu. Tornarem!!!!

A veure que ens regala la primavera. El que segur caldrà fer és, adaptar-se i disfrutar.

Per últim us deixo l'enllaç per si em voleu votar i d'aquesta manera poder participar en una experiencia als Alps amb quatre esports com a vehicle per coneixer aquelles muntanyes de la mà de Gore-Tex. http://www.experience-tour.com/tour/alpine-quattrathlon-2014/applicant/2991/

Reflexions globerils sobre l'esqui de muntanya

Esqui de muntanya .....no se si és un esport, una manera de disfrutar de la muntanya a l'hivern, una via per experimentar sensacions noves, o un castic auto-imposat per algun pecat no confessat.

Els meus antecedents ciclistes i corredors em feien tenir unes idees preconcebudes sobre algunes coses de l'esport en general. Un sender té molt poca evolució de la seva dificultat al llarg del temps, és a dir si una vegada has arribat a baix sense anar per terra aquell sender quasi sempre el podràs fer i a cada baixada el disfrutaras més i més, només l'erosió i pot variar el nivell requerit per baixar-lo. Doncs en l'esqui de muntanya hi han tantes variables que entren en joc que crec que mai una baixada és igual, la natura està en constant canvi així que a disfrutar de lo que ofereix.

Per una part aquest incertesa m'agrada ja que fa que en tot moment es tingui que estar en alerta per endevinar els canvis i les condicions d'aquell dia i d'aquell moment, però per un altra banda i tenint en compte que soc un molt recent practicant d'aquest esport fa que la barreja de l'ignorància pròpia i la dificultat del medi faci que sempre em senti amb l'espassa de Damocles a sobre el meu cap....que no és per a tant però soc conscient que un petit error pot ser vital.

I com a bon coneixedor de les meves limitacions en els coneixements de la muntanya a l'hivern vam decidir fer un curs de seguretat en terreny d'allaus impartit per en Centre de Lauegi de la Vall d'Aran. En tres dies vam aprendre molt, moltíssim, i a sobre disfrutant tot i passar-les ben putes a les baixades. El professor, l'Ivan, ell s'autoanomena un  freeky de la neu però dona gust escoltar-lo i donen ganes de aprendre més i més...i convertir-se en un freeky de la neu com ell, sempre analitzant el que és veu i se sent a traves de les antenes (com ell anomena als pals).

Tinc clar que aquest esport, com a tots, cal ficar-hi hores i ganes, però en aquest crec que té la diferència i complicació que no tot és el físic. Mentres s'esbufega fort tibant pit a munt cal tenir prou oxigen i glucosa perquè el cervell analitzi el que veu i sent, per poder prendre en tot moment les decisions encertades. De res val foter-se una sobredosis d'adrenalina i testosterona (videos del youtube i un Redbull) i fotre's per llocs perillosos perquè les conseqüències son fatals, i si un es vol suïcidar millor fer-ho en un lloc de fàcil accés pels equips de rescat, que ells no tenen cap culpa de l'ignorància nostra.

Molts anys i moltes hores seran el secret per ser un esquiador de muntanya mediocre però viu i amb ganes de més travesses. I veient que més aprop dels quaranta que dels trenta m'he pogut iniciar en això de l'esqui de travessa doncs tinc clar que ho puc continuar practicant durant molt més, així que no tinc pressa per aprendre i evolucionar, això amb bona lletra però sempre endavant.

Seguirem disfrutant de les pujades, de les croquetes que faig a les baixades, de les muntanyes blanques, de la crua meteorologia hivernal, de la poca adaptació del meu cos al fred i de tantes sensacions tan brutals com encisadores.