III Cursa de muntanya Alta Segarra

Fotos robades del http://www.altasegarra.ces.cat/

Deien que havien allargat un parell de kms el recorregut, passant dels 22 als 24, però jo al km 4 i pico he trencat el meu turmell dret i m’ha tocat plegar. Des de el 23 d’abril del 1995 que no plegava en una cursa, va ser a una Copa Catalana de mtb a Tartareu, i si avui he plegat ha sigut perquè era impossible continuar. Si hagués girat cua 500m hauria trobat l’avituallament que acabava de passar però he intentat caminar uns metres per veure si podia continuar. Era impossible però he continuat per veure si amb una estona més podia reprendre la cursa, fins que mentres deixava passar la gent que anava corrent m’he mirat el turmell i he vist....lo que no he vist ha sigut el turmell, enlloc seu havia una pilota gegant vermella i l’inflamació pujava per la tíbia. Total catorze anys desprès tornava a abandonar, a fracasar.

Els tres kms i algo que he tingut que fer fins al poble han sigut els més durs que crec haver fet mai, i no pas per les pujades, les baixades, les pedres, els marges o el mal del turmell, ha sigut dur per la barreja de sensacions que he tingut, sensació de ridícul, de ser un inútil, de creure’m una cabra i no ser-ho, d’impotència, en definitiva que al arribar al poble hauria venut les sabatilles, la mtb per dedicar-me a córrer per asfalt i pedalar amb la flaca i gràcies.

Respecte a la cursa només felicitar al Xavi Espiña per la gran cursa que ha fet i sobretot pel tracte que dispensa als corredors. Tambe un plaer xerrar amb Josep Maria, Luigi, els Pontsicans, el Kek i els d'Alpicat.

Desprès de canviar-me la veritat que tenia ganes de tallar-me el peu per oblidar el mal que em feia i asseure’m a la pedra més allunyada de qualsevol rastre de civilització i no pensa en res, només mirar al infinit i oblidar el rellotge, al final no ho he fet i he anat a Cervera on estaven fent la marxa cicloturista.
Tots han arribat a la meta, uns amb més cansament i altres amb menys, uns amb bones sensacions i altres mullats i més cansats.....tot i que alguns besties han decidit fer un duatló extrem.........de locos!!! no diré noms perquè si la gent sàpigues lo que han fet aquest parell els farien tancar al manicomi

Nosaltres hem anat a dinar i em acabat empalmant amb una xocolata que per majoria absoluta ha sigut qualificada com a ummmmmmmmmm!!!
Desprès d’una tarda tan bona la veritat és que les coses es veuen d’un altre color. el secret? bona gent, bons consells, uns quants riures, un somriure, sapiguer que hi ha gent que t’aprecia i un “aniversari” amb regalets i tot.
Demà a urgències a veure que no hi ha res trencat i disposat recuperar-me ben aviat per a fotre més canya....... la mala sort no existeix així que la bona tampoc.